Egosurfing és el nom que rep l’acció de cercar el teu propi nom a internet. En el meu cas, aquesta no serà la primera vegada que ho faci. La primera vegada que ho vaig fer va ser durant el batxillerat, abans de la COVID; on ens feien publicar en un WordPress absolutament tots els treballs com a un portafoli que, a la realitat, ningú feia servir. La segona vegada va ser durant el grau superior d’il·lustració, on ens feien fer recerca del nostre nom i nom d’artista, a veure si érem la primera cosa que sortia al buscador. Aquest cop, farem servir un buscador anomenat Ecosia i buscarem tant el meu nom complet com el meu nom d’artista.

Personal: Afortunadament, en buscar el meu nom complet a les xarxes, no surto. Això no és una coincidència. De totes les xarxes socials que han existit a nom meu, només queda el meu Instagram, que tinc instal·lat al telèfon una temporada sí i una temporada no. Pel que fa a l’usuari que faig a totes les meves xarxes, tampoc es troba res. A mi no m’interessa que se’m pugui trobar fàcilment i que desconeguts puguin aconseguir informació sobre la meva vida privada. A més a més, sempre tinc els perfils en privat i jo decideixo qui pot veure les meves poblacions i qui no. Dit això, també tinc diversos noms d’usuari que faig sevir de manera anònima.

Artísticament: Fa poc vaig posar-me el compte d’Instagram d’artista en privat, ja que m’interessava fer una mica de neteja de publicacions i de prioritats. Ara mateix, l’única cosa que pots trobar, és el meu Twitter d’artista (que també n’estava fent neteja) i una publicació d’un amic que em va encarregar que li il·lustrés la caràtula del seu disc de música.

La conclusió és que en el meu cas està bastant pensat que es pot trobar sobre mi a les xarxes i què no. A més, les xarxes on enregistro pel·lícules i sèries, per exemple, estan sota els meus usuaris anònims. Més que res, m’agrada saber que tinc el control de decidir què és públic i què no, i saber que si algú està interessat a saber coses de mi, m’haurà de parlar directament.